Entrevista a Javier Rodrigo Montero

“La cultura ha de ser un espai que remou, que fa pensar”

Javier Rodrigo Montero

Educador d’Art i membre de la xarxa Artibarri.

Per començar estaria bé que facis una presentació de qui ets.

Em defineixo com a educador i investigador d’art. Vaig començar fent Belles arts però no feia producció artística sinó que els últims 2 anys vaig estar fent recerca, treballant el tema de pedagogies i també l’art comunitari. També,durant aquest temps de recerca, vaig tenir l’oportunitat d’estar a fora, a Chicago i Hamburg, i vaig poder veure altres contextos de transformació, com de pedagogia i artistes, que s’estaven treballant allà. Això de l’art en un espai comunitari, o la pràctica cultural en una vessant més política, és una cosa més comú. A Chicago, per exemple, hi ha molta tradició de moviments socials i de treball comunitari des de fa 30 o 40 anys. Va ser molt interessant estar-hi i conèixer coses relacionades amb l’educació de l’art fins a entitats i col·lectius com els que pertanyen a Artibarri però als Estats Units.

Si has d’explicar què és un educador d’art, què fa, com ho definiries?

Un educador d’art és aquell que fa servir l’art com a una instrument per produir coneixements i recercar la realitat, però que no necessàriament ha de produir una obra d’art, sinó que, per una banda, fa servir l’art com una eina de recerca per transformar la realitat i per l’altra per construir dinàmiques més col·laboratives entre les persones que hi treballen. Hi ha més definicions però la que més m’agrada és aquesta perquè l’educació artística té una connotació política i social. Més que l’explicació d’art per si mateixa.

I això és treballa a través de la pedagogia?

La pedagogia artística com a disciplina es coneix poquet, des de els anys 70-75, aproximadament. Que és quan es van establir les carreres de Belles Arts. Però aquí, a Barcelona, hi ha un nucli molt interessant a la facultat sobre cultura visual. També hi ha gent que s’està replantejant la pedagogia i l’educació artística per a la transformació social. Intenten trobar plantejaments més reflexius i no tant explicar què és i què no és l’art.

A Espanya quines són les ciutats que comencen a treballar-ho més?

La meva experiència és d’aquí, així que diria Barcelona per tota la xarxa que hi ha. Barcelona et permet vàries coses; les polítiques culturals de proximitat, l’agenda 21, els centres cívics, han promogut una cultura més local, que s’ha de fer en comunitat i en determinats contextos. Però també, a Catalunya, i concretament a Barcelona, hi hagut una gran tradició de casals, ateneus, i altres moviments socials. I s’han mantingut fins ara. Això ha ajudat a entendre que la cultura també és una activitat política.

Altres llocs; el País Basc, però, s’està centrant en qüestions d’identitat i innovació social i s’està descentralitzant més amb el rural i en relació a altres comunitats. Un altre lloc és Madrid on hi ha tot un conjunt de gent multidisciplinària que està promovent la participació ciutadana amb eines culturals.

Creus que a través de l’art i la cultura es pot canviar la societat?

Més que canviar al ciutadà crec que canvien les seves formes de relacionar-se. No sé si podem canviar la societat però si que, amb determinades eines culturals, es poden treballar amb moviments i polítiques socials. En contextos més petits si que podem fer una reflexió de quina és la societat que construïm tots.

Com entres a Artibarri?

Doncs coneixia persones que van fer el treball de 2005/6 com Xavi Pérez i Marta Ricart. Estava fent recerca i vaig trobar que teníem mateixos punts en comú com el treball en comunitat i la potencialitat del tema educatiu. També vaig veure que era una plataforma molt interessant per a la reflexió i per trobar gent de diferents perfils.

Però no és difícil articular una xarxa amb tantes entitats?

Sí, aquest és un dels reptes, però pensa que unes 15 entitats són les que tenen més regularitat i que s’impliquen en certes decisions.

Què es fa en les reunions?

Cada any plantegem unes línies de reflexió i llavors ens trobem les diferents entitats coordinadores, i parlem de quina temàtica ens agradaria treballar. Fins fa poc fèiem les Jornades Artibarri on es platejaven uns temes i problemàtiques i es convidava a gent per treballar-les. Així es feia una reflexió de polítiques culturals i cohesió social.

Com veus el futur de les polítiques culturals?

Una gran pregunta! Amb la crisi… Buf, penso que és una situació complexa. Les polítiques culturals s’han de replantejar; quin són els aparadors i estendards de cultura. Fins ara estem vivint un model francès amb l’alta cultura i la producció envers una reflexió autònoma sobre un fet estètic i després com la ciutadania gaudia d’això. I ara s’està reivindicant el dret a la cultura. Aquest canvi de paradigma, pot canviar les formes de produir cultura.

I l’administració, els polítics, estan preparats per aquest canvi?

Més que els polítics és  l’administració, que té un entramat molt complex. Però sobre paper documents com l’agenda 21 diu coses que des de Artibarri porten treballant des de molt de temps o que les polítiques de proximitat treballen. El problema dels mecanismes per a que això succeeixi és que molts cops es depèn d’estructures que a vegades són molt institucionalitzades. Sobre paper funciona però a la realitat costa ja que s’haurien d’haver replantejat a partir del teixit social-cultural. Però, bé, aquest serà la tensió que hi haurà sempre amb les polítiques.

Pot ser que s’obliden del més bàsic, preguntar què és el que necessita el ciutadà, la comunitat.

Un exemple de que es coneix com una pràctica instituient – una pràctica que es formula una institució des de dins- és el que es fa a Vitoria-Gasteiz, el projecte Amarika (http://www.amarika.org), una assemblea ciutadana que prenien decisions sobre política cultural a la diputació des de un pressupost participatiu. Bàsicament és fer que professionals del sector i ciutadans portin diverses una comissions de treball. No estem parlant de populisme sinó que realment entren en contacte amb els diferents agents. Per dissenyar el Centre d’Art de Tarragona es van fer, durant 2005/6, moltes taules del sector cultural per entendre quines eren les seves necessitats i actualment ha fet un treball de xarxes com primera activitat.

Hi han iniciatives que estan dient que la cultura no es un camp per un sector totalment deslligat de la ciutadania. Defenso que hi hagin centres d’investigació artística però s’ha de replantejar aquests mecanismes. Parlem de polítiques participatives en cultura. Ja no parlem tant de democratització de la cultura sinó de democràcia cultural que és molt diferent. Que no vol dir gaudir, sinó a formar part d’aquesta producció des del nostre dret cultural. Ara s’està posant en dubte moltes coses, cada cop més la funció del ciutadà.

Què en penses d’institucions com el CCCB o el Citilab, se suposen que fan un treball més social?

No vull criticar-les però si replantejar com decideixen fer laboratoris ciutadans amb gent a partir de petits tallers i sense relacions estructurades a llarg termini. I també pensar quin són els papers dels mediadors en aquestes institucions. En el cas del CCCB no treballen amb comunitats del Raval però ho han intentat. Haurien de tenir una relació més estreta, que comparteixin el coneixement. No és només el que fa el CCCB per la comunitat sinó també el que fa la comunitat pel CCCB. Mentre no canviem això estarem fent unes polítiques d’accessibilitat, els col·lectius mai podran replantejar, crear, el discurs expositiu d’una exposició.

I dels museus?

S’han de replantejar a nivell estructural, pensar en altres perfils professionals.

Per anar acabant, què és per tu la Cultura?

Depèn, en un sentit antropològic són les interaccions d’un grup de persones, específicament en una relació social. Però també des de el meu punt de vista és un sistema que esta regit per un sistema polític d’usos, persones i relacions de poder.

Per mi no és tant important la definició de cultura, sinó un espai per debatre altres coses al voltant de la cultura, com són les relacions socials, i la identitat, etc. La cultura ha de ser un espai que remou, que fa pensar, un espai de desacord.

Finalment, coneixes We are More?

Si, vaig firmar. Estan bé iniciatives d’aquest tipus, però el que deia abans, s’ha d’enfocar les politiques no tant en el consum cultural com en la participació. Però penso quela Comissió Europeai el Consell d’Europa es centren molt en la cultura europea i hauríem de plantejar-nos què és la cultura europea? No podem parlar de només una cultura sinó de cultures. Al Brasil, per exemple, parlen de cultures com una cosa positiva i normal.

http://www.artibarri.org/

http://javierrodrigomontero.blogspot.com.es/

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: